Fa dos dies que es va emetre a TV3 el reportatge ETA a la ciutat dels sants, dedicat a l’atemptat a la casa-caserna de la Guàrdia Civil
Em va emocionar perquè s’hi explicaven històries personals de gent que va patir directament l’atemptat i, per poca empatia que es tingui, és fàcil solidaritzar-se amb aquell que viu una desgràcia. En aquest sentit el reportatge aconseguia moments d’emoció que, encara que a vegades s’apropaven al sentimentalisme buit, es tractaven amb prou dignitat (l’Albert Om, com ha demostrat al programa El convidat, s’està convertint en un autèntic especialista d’aquesta pirueta dramàtica que li permet passejar-se pel mig del foc sense cremar-se). Em va entretenir perquè, com a osonenc (no vigatà), parlava d’un fet que va sacsejar la meva comarca i m’explicava coses que en aquell moment no vaig saber o no vaig poder entendre (tenia deu anys). Per a la majoria d’espectacles televisius – incloent-hi molts reportatges- l’emoció i l’entreteniment, acompanyats d’una mica d’informació, serien motius suficients per justificar la bondat del producte però, si la voluntat primera era aconseguir alguna cosa més (debat, reflexió, polèmica...), el reportatge es va quedar curt.
L’anunci del reportatge incloïa una frase que feia intuir que es faria una crítica dura a la ciutat de Vic: “els cinc minuts de silenci posteriors a l’atemptat s’han allargat vint anys”. Qualsevol que la sentís sense estar informat podria pensar que Vic és com alguns pobles del país basc on en alguns bars hi ha fotografies dels assassins locals d’altres persones del mateix poble. Veient el programa es comprovava que la situació és bastant diferent; la gent es va situar majoritàriament al costat de les víctimes de l’atemptat, va anar a donar sang en massa, va assistir al funeral amb respecte i dol sincer i, fins i tot, si serveix de mostra de solidaritat amb les víctimes per als més fatxes, es va xiular al lehendakari Ardanza (s’ha de ser molt burro per xiular al president basc, o creure que això està bé, per condemnar un atemptat d’ETA). Com a exemple d’aquest suposat buit que es va fer a les víctimes es parlava d’una manifestació que es va fer a la ciutat en contra de la nova ubicació de la caserna una altra vegada al costat d’una escola i es donava veu a l’excap de la Guàrdia Civilla Guàrdia Civil
Sovint es confon la solidaritat amb les víctimes del terrorisme i el dol que cal respectar per la seva mort amb l’enaltiment de les seves idees i de les institucions que representen. En aquest sentit, Vic va mantenir una posició irreprotxable: va condemnar sense dubtes l’assassinat de persones innocents però va mantenir intacte el seu posicionament en contra d’un cos de policia que no considerava seu i que veia com una imposició d’un estat llunyà. L’exemple de l’alcaldable per ERC era molt il·lustratiu: s’havia presentat a l’Ajuntament un any abans amb la proposta de treure la Guàrdia Civil
Què n’he tret, doncs, d’aquest reportatge? M’ha quedat clar que l’Albert Om va ser un dels primers periodistes que va arribar al lloc de l’atemptat, que llavors era sotsdirector del 9 Nou i que, com diuen els periodistes, ho va viure en primera persona (com si les coses es poguessin viure en segona persona). Que va ser dels primers d’arribar al lloc (perquè treballava a cent metres) i que era sotsdirector del 9 Nou ho tinc clar perquè ho va dir només començar i ho va repetir un parell de vegades; que ho va viure en primera persona (del singular i del plural) ho sé perquè va ser la forma verbal que va fer servir durant la major part del reportatge. El protagonisme de l’autor i la importància que ell mateix es concedeix també queden prou clars amb la frase citada més amunt (“els cinc minuts posteriors a l’atemptat han durat vint anys”): fins que ell s’ha decidit a fer-ne un reportatge ningú ha tingut pebrots de parlar-ne.
Sempre he pensat que els reportatges fets “en primer persona” quan qui els fa no és el protagonista directe dels esdeveniments són una mostra (en aquest cas modesta) de megalomania que no es correspon amb un gènere tan respectable. Algú podrà pensar que la crítica a Albert Om és un pèl desmesurada però no la puc evitar perquè és reincident. El seu últim programa, on passava un cap de setmana i entrevistava diverses “personalitats” catalanes, posava l’accent (un altre clixé periodístic) precisament en l’entrevistador i no en l’entrevistat (quan un i altre se separaven la càmera el seguia a ell). El mateix nom del programa ja ens diu qui és el protagonista: El convidat. Tan elegant i agraït que hagués estat posar-li per títol L’amfitrió.
Santi
Entrades
