Sol i Sense Sucre

El que passa des d'una altra perspectiva

L'amfitrió

Posted by solisensesucre On 11:10 0 comentaris


Fa dos dies que es va emetre a TV3 el reportatge ETA a la ciutat dels sants, dedicat a l’atemptat a la casa-caserna de la Guàrdia Civil de Vic l’any 1991,i porto tot aquest temps intentant pair-lo. D’entrada, mentre el veia i en acabar-se, vaig pensar que era un bon reportatge perquè m’havia entretingut i m’havia emocionat però després, quan hi he reflexionat, el regust que m’ha deixat és bastant més agre. La primera cosa que em va desagradar va ser el títol; referir-se a Vic com la ciutat dels sants és un clixé periodístic tan suat que hauria d’omplir de vergonya qualsevol que l’utilitzés. Si Miquel Llor veiés l’abús que s’ha fet amb el títol de la seva novel·la durant aquest segle no li hauria posat (la novel·la es va publicar el 1931, collons! Vic no té res a veure amb el que s’hi descrivia!).

Em va emocionar perquè s’hi explicaven històries personals de gent que va patir directament l’atemptat i, per poca empatia que es tingui, és fàcil solidaritzar-se amb aquell que viu una desgràcia. En aquest sentit el reportatge aconseguia moments d’emoció que, encara que a vegades s’apropaven al sentimentalisme buit, es tractaven amb prou dignitat (l’Albert Om, com ha demostrat al programa El convidat, s’està convertint en un autèntic especialista d’aquesta pirueta dramàtica que li permet passejar-se pel mig del foc sense cremar-se). Em va entretenir perquè, com a osonenc (no vigatà), parlava d’un fet que va sacsejar la meva comarca i m’explicava coses que en aquell moment no vaig saber o no vaig poder entendre (tenia deu anys). Per a la majoria d’espectacles televisius – incloent-hi molts reportatges- l’emoció i l’entreteniment, acompanyats d’una mica d’informació, serien motius suficients per justificar la bondat del producte però, si la voluntat primera era aconseguir alguna cosa més (debat, reflexió, polèmica...), el reportatge es va quedar curt.

L’anunci del reportatge incloïa una frase que feia intuir que es faria una crítica dura a la ciutat de Vic: “els cinc minuts de silenci posteriors a l’atemptat s’han allargat vint anys”. Qualsevol que la sentís sense estar informat podria pensar que Vic és com alguns pobles del país basc on en alguns bars hi ha fotografies dels assassins locals d’altres persones del mateix poble. Veient el programa es comprovava que la situació és bastant diferent; la gent es va situar majoritàriament al costat de les víctimes de l’atemptat, va anar a donar sang en massa, va assistir al funeral amb respecte i dol sincer i, fins i tot, si serveix de mostra de solidaritat amb les víctimes per als més fatxes, es va xiular al lehendakari Ardanza (s’ha de ser molt burro per xiular al president basc, o creure que això està bé, per condemnar un atemptat d’ETA). Com a exemple d’aquest suposat buit que es va fer a les víctimes es parlava d’una manifestació que es va fer a la ciutat en contra de la nova ubicació de la caserna una altra vegada al costat d’una escola i es donava veu a l’excap de la Guàrdia Civil a Vic (a ningú més)  que la interpretava com un posicionament de la ciutat en contra de la Guàrdia Civil – i per extensió, amb una tautologia absurda però repetida mil vegades, a favor dels terroristes. La caserna on va explotar la bomba estava paret per paret amb una escola i la tragèdia hauria pogut ser molt més gran, és tan difícil d’entendre que els ciutadans protestessin per la nova ubicació? Jo crec  que no.

Sovint es confon la solidaritat amb les víctimes del terrorisme i el dol que cal respectar per la seva mort amb l’enaltiment de les seves idees i de les institucions que representen. En aquest sentit, Vic va mantenir una posició irreprotxable: va condemnar sense dubtes l’assassinat de persones innocents però va mantenir intacte el seu posicionament en contra d’un cos de policia que no considerava seu i que veia com una imposició d’un estat llunyà. L’exemple de l’alcaldable per ERC era molt il·lustratiu: s’havia presentat a l’Ajuntament un any abans amb la proposta de treure la Guàrdia Civil de la ciutat al programa electoral i el dia de l’atemptat va ser allà com a voluntari ajudant en les tasques de rescat. Qui vegi una contradicció en aquesta posició (tingui la ideologia que tingui) estarà barrejant churros con melindros (que diu una gran filòsofa que he conegut recentment).

Què n’he tret, doncs, d’aquest reportatge? M’ha quedat clar que l’Albert Om va ser un dels primers periodistes que va arribar al lloc de l’atemptat, que llavors era sotsdirector del 9 Nou i que, com diuen els periodistes, ho va viure en primera persona (com si les coses es poguessin viure en segona persona). Que va ser dels primers d’arribar al lloc (perquè treballava a cent metres) i que era sotsdirector del 9 Nou ho tinc clar perquè ho va dir només començar i ho va repetir un parell de vegades; que ho va viure en primera persona (del singular i del plural) ho sé perquè va ser la forma verbal que va fer servir durant la major part del reportatge. El protagonisme de l’autor i la importància que ell mateix es concedeix també queden prou clars amb la frase citada més amunt (“els cinc minuts posteriors a l’atemptat han durat vint anys”): fins que ell s’ha decidit a fer-ne un reportatge ningú ha tingut pebrots de parlar-ne.

Sempre he pensat que els reportatges fets “en primer persona” quan qui els fa no és el protagonista directe dels esdeveniments són una mostra (en aquest cas modesta) de megalomania que no es correspon amb un gènere tan respectable. Algú podrà pensar que la crítica a Albert Om és un pèl desmesurada però no la puc evitar perquè és reincident. El seu últim programa, on passava un cap de setmana i entrevistava diverses “personalitats” catalanes, posava l’accent (un altre clixé periodístic) precisament en l’entrevistador i no en l’entrevistat (quan un i altre se separaven la càmera el seguia a ell). El mateix nom del programa ja ens diu qui és el protagonista: El convidat. Tan elegant i agraït que hagués estat posar-li per títol L’amfitrió.

Santi


LA OPOSICIÓ

Posted by Quim... i punt On 0:30 0 comentaris



La oposició política és per definició aquell partit (o grup de partits) que, a través d’un fòrum, defensa propostes alternatives a les que presenta el partit (o grup de partits) governant. Per tant, la funció principal de l’oposició és fer de contrapès que, d’una manera constructiva, equilibri la direcció que vol prendre el govern.


Com en tots els grans models però, en la democràcia la pràctica final no té res a veure amb la teoria presentada anteriorment. Cadascú tindrà els seus problemes, però penso que on és més evident aquest fet és en la democràcia espanyola... i també en la catalana.


Que algú em digui sinó quina és l’última proposta que recordeu del PP. I de Izquierda Unida (sí, malgrat no us ho sembli, encara existeix...)? O què fan CIU i ERC al parlament espanyol apart de demanar més autonomia, balances i poder? Què n’heu sentit de propostes del PSC desde que són els ‘líders’ de l’oposició? Jo què voleu que us digui... ni ho sento, ni ho llegeixo, ni ho veig! És a dir, tenim un grup de malp... xupatinters que, almenys a primer cop d’ull, s’arrosseguen periòdicament (o quan els hi ve de gust que encara és pitjor) cap a l’hemicicle a papallonejar, perdre el respecte i parar la mà perquè els hi paguem els seus sous... que no són precisament mileuristes! Crec que els ciutadans hem de començar a exigir que no es toleri més aquesta política de fireta plena de pallassos que competeixen per veure qui la fa més grossa i, sorprenentment, així endur-se la portada dels mitjans. I és que si no és prou fastigós haver de contemplar impotents com 350 congressistes (ha! què més voldríem que hi fossin!) riuen, llegeixen, dormen, miren fotos eròtiques, s’insulten en el seu horari laboral; a sobre hem d’aguantar com la plana mediàtica del país, enlloc de ser l’altaveu de la crítica d’aquestes penoses actuacions, ho utilitza per omplir titulars i bombardejar l’opinió pública amb opinions, crítiques, difamacions com si es tractés del sálvame de torn (altre tema que haurem de tractar algun dia). Em carrego la oposició perquè és la font de la confrontació. Frustrats perquè ja no dirigeixen o emprenyats perquè no ho han fet mai, enlloc de mostrar les seves propostes i fer-se atractius davant dels votants, opten per buscar-se les seves cuinetes fora de la tasca política i, un cop assentats a la butaca del diàleg, es rasquen els ous fins a irritar-se i fan conxorxes per veure qui la diu més grossa.


Mireu, això és com l’ou i la gallina, no sé si els polítics que tenim són fruit dels ciutadans sálvame (acceptem-ho... majoria) o els ciutadans ens hem tornat gilipolles amb l’ajuda de polítics sense estudis i mitjans que els hi riuen les gràcies. Sigui com sigui, si això no volem que vagi a pitjor haurem de començar a posar mà dura al tema. No es pot permetre que any rere any se’ns continuïn rient a la cara i seguim aixecant les espatlles i arronsant el cap sense fotre res. Busquem mecanismes per articular aquestes queixes i fer-les cada cop més visibles. A algunes terres més enllà, amb una població mosquejada i una sola xarxa social s’ha aconseguit canvis significatius en la manera de fer política. No cal arribar a les mans, però tampoc podem atonyinar-nos i esperar que arribi el capità enciam de la política a arreglar-nos-ho tot. Despertem collons!


Sinó, sempre podeu emigrar i anar a morir a d’altres democràcies amb grans oposicions... la portuguesa que tira per terra el pla d’estalvi del seu govern i aboca el país al rescat financer, la italiana que considera la imatge d’en Berlusconi entrant a un jutjat la seva millor acció de govern en la legislatura, la francesa... on és la oposició?!, la no-nuclear alemanya (algú coneix la resta de propostes?), ... anem servits.

MUAMAR EL GADAFI

Posted by Quim... i punt On 4:31 0 comentaris

Candidat als "Pilotes d'Or Awards 2011"
Muamar el Gadafi (àlies ‘Gandalfi’)


Per ser capaç d’imposar una dictadura a Líbia que ha durat més de 40 anys i veure com se li enfonsa per culpa del Facebook (no hi entén de noves tecnologies).

Per ser tant soca de declarar tres vegades seguides en menys de 5 dies un alto al foc i saltar-se’l un cop rere l’altre pensant que els occidentals no se n’adonarien... (encara més clar que no hi entén de noves tecnologies...).

Per aconseguir tenir una entrada a Wikipedia tal com: Entre el final de la década de 1990 y el inicio de los años 2000, al abandonar el patrocinio del terrorismo en terceros países y el desarrollo de armas de destrucción masiva, ha conseguido la rehabilitación por parte de las potencias occidentales, que sacaron a su país de la categoría de «estado paria» a la de miembro pleno de la «comunidad internacional», tránsito que se ha saldado con la visita a Trípoli de políticos occidentales de Estados Unidos, Reino Unido, Francia, Italia y Alemania i que encara no l’hagi esborrat alguns dels dirigents que ara duen la bandera de defensors del poble Libi...

Per tot això i per molt més...
Vota'l com a finalista pels "Pilotes d'Or Awards 2011"

LA POBREICITAT

Posted by Quim... i punt On 7:10 0 comentaris

Per tots és sabut i es fa palès dia rere dia en els mitjans que la crisi ha colpejat fortament la despesa que les empreses destinen a publicitar-se. Si al principi de l’època d’estrenyiment econòmic vàrem poder identificar anuncis que començaven a ser clarament pobres de contingut i escassos de creativitat (en especial alguns de productes de neteja i alimentació), a mesura que ens hem anat acostant a aquests últims temps la tònica imperant ha estat la repetició continuada d’antics o nous espots cada cop més horrorosos. I és que he patit una crisi anti-aging al tornar a veure coses com el ‘primo’ de Zumosol... o “canturrejar” fins la sacietat la puta cançoneta de somat (si, si, ara no sabeu de què parlo, però si us la posen segur que la recordeu amb odi... a més a més de lo lleig que és que una taula de fusta surti d’un rentavaixelles...). Tant sols hagués agraït una reedició del iogurt de fibres on la mossa en qüestió et parlava tota assentada ella a la tassa del vàter amb les calcetes de cotó a mitja cama...

Bé, tot i que la major part de la publicitat foti cagar últimament (almenys a mi...), encara hi ha perles dignes de ser admirades. Ja sigui per el punt d’originalitat, per l’impacte que produeixen, perquè mosseguen allà on generen controvèrsia o perquè desperten sentiments que emocionen, seguidament us recullo alguns exemples que van en aquesta línea:

1) El mític Mr. Proper, que molts segurament mai entendrem que s’hagi canviat el DNI per Don Limpio allunyant-se del títol anglès va ser origen d’una original campanya visual per mostrar les seves capacitats... en la meva opinió: chapó!


2) Les marques de preservatius estan avesades a realitzar accions atrevides per la pròpia naturalesa del producte que comercialitzen. Però sempre es pot caure en el tòpic de la tia amb roba lleugera i el tio que la persegueix amb una bola de papers al paquet (siguem clars, això no s’omple en condicions normals...). En aquest cas van un pas més enllà en el concepte però mantenint una imatge molt menys directe. El resultat és senzillament genial.


3) Finalment i sense ser tant impactant un anunci que, dia rere dia, em produeix l’efecte invers a l’habitual: cada cop que el veig m’agrada més que l’anterior. Juga amb un sol pla-seqüència que acaba al mateix lloc on s’ha iniciat, amb un concepte de ‘anar endavant’ i de ‘feina ben feta’ del pujolisme dels 80s i amb un diàleg clavat que passa desde allò més evident a allò més ínfim i sentimental que ens toca la fibra. No li donarem un 10 perquè el director general de la casa propietària és una de les persones més fatxes que us podeu imaginar (merci company per fer-m’ho veure...), però això ja ho tractarem un altre dia.

http://www.youtube.com/embed/NdypDmny50o

LA CRISI DE LES NOTÍCIES

Posted by Quim... i punt On 1:16 0 comentaris


Ara fa dies que no escrivia res en aquest blog, una sèrie de motius que no m’estendré a explicar ara m’ho han impedit. Però no nego que el que més m’ha frenat a escriure ha estat la falta de notícies sucoses, articles interessants o successos dignes de plasmar-se en paper... i és que el món està deprimit per la crisi i això mina la moral de tots, que perdem interès amb el que passa al voltant nostre.

I és que... què hi ha per parlar? Podríem parlar (per ser la novetat) del desastre del terratrèmol i posterior tsunami del Japó, però em sembla que la premsa ja se n’ha encarregat de repartir frases i imatges impactants a totes hores i llocs. Podríem parlar del Barça i el seu joc, profundament superior a qualsevol altre equip de futbol, però el nostre amic Santi ja se n’ha encarregat de fer un article que supera amb escreix el que acostumem a llegir a la premsa esportiva (al menys a la catalana i la del país veí). Podríem també discutir sobre les mesures ‘anti-crisi’ que ha posat en marxa últimament el govern espanyol (especialment interessants les d’estalvi energètic), però... creieu que es mereixen que hi dediquem una sola línea per tanta imbecil·litat...? Seguint amb el fil polític, podríem també parlar de les mesures que aplica el nostre govern (per despistats, em refereixo a la Generalitat...), però mireu... ja tinc el sou un 5% més baix, i van de camí de rebaixar-lo més, així que tant sols podria llistar un seguit de paraules malsonants al respecte. I si ens mirem l’aspecte cultural... de que parlaríem? Hi ha temes que estan a l’altura de l’època en la que vivim: una discussió estúpida sobre si 4 arreplegats poden o no poden fumar herbes medicinals a sobre d’un escenari. O un nou rècord de finestreta cinematogràfica a les espanyes gràcies a... Torrente 4!! Mmmmm... què més podem rascar...? Parlem de la inseguretat a les carreteres catalanes, de dubtosos controls anti-dopatge a la lliga de futbol, d’estúpides propostes d’implantació d’alertes de riscs nuclears i altres a Catalunya (pensem amb els nombrosos terratrèmols i tsunamis que fustiguen anualment la costa catalana...), que el ja no tant nen de karate kid (50 tacos té el tio...) participarà en un programa de ball de televisió, Gaddafi, setmana blanca, nuclears.si nuclears.no, ...

Per favor, demano que Aznars, Zapateros, Montillas, LosSantos, Intereconomías, Puigs, Berlusconis, Mourinhos, etc. es posin d’una p... vegada les piles i comencin a vomitar nous insults, idees boges, comentaris irritants... qualsevol cosa que ens doni la vidilla suficient que ens permeti una prosa de més qualitat amb més freqüència. Ànims i gas avall!!!