Pàgines
Muamar el Gadafi (àlies ‘Gandalfi’)
Per ser capaç d’imposar una dictadura a Líbia que ha durat més de 40 anys i veure com se li enfonsa per culpa del Facebook (no hi entén de noves tecnologies).
Per ser tant soca de declarar tres vegades seguides en menys de 5 dies un alto al foc i saltar-se’l un cop rere l’altre pensant que els occidentals no se n’adonarien... (encara més clar que no hi entén de noves tecnologies...).
Per aconseguir tenir una entrada a Wikipedia tal com: Entre el final de la década de 1990 y el inicio de los años 2000, al abandonar el patrocinio del terrorismo en terceros países y el desarrollo de armas de destrucción masiva, ha conseguido la rehabilitación por parte de las potencias occidentales, que sacaron a su país de la categoría de «estado paria» a la de miembro pleno de la «comunidad internacional», tránsito que se ha saldado con la visita a Trípoli de políticos occidentales de Estados Unidos, Reino Unido, Francia, Italia y Alemania i que encara no l’hagi esborrat alguns dels dirigents que ara duen la bandera de defensors del poble Libi...
Per tot això i per molt més...
Vota'l com a finalista pels "Pilotes d'Or Awards 2011"
Per tots és sabut i es fa palès dia rere dia en els mitjans que la crisi ha colpejat fortament la despesa que les empreses destinen a publicitar-se. Si al principi de l’època d’estrenyiment econòmic vàrem poder identificar anuncis que començaven a ser clarament pobres de contingut i escassos de creativitat (en especial alguns de productes de neteja i alimentació), a mesura que ens hem anat acostant a aquests últims temps la tònica imperant ha estat la repetició continuada d’antics o nous espots cada cop més horrorosos. I és que he patit una crisi anti-aging al tornar a veure coses com el ‘primo’ de Zumosol... o “canturrejar” fins la sacietat la puta cançoneta de somat (si, si, ara no sabeu de què parlo, però si us la posen segur que la recordeu amb odi... a més a més de lo lleig que és que una taula de fusta surti d’un rentavaixelles...). Tant sols hagués agraït una reedició del iogurt de fibres on la mossa en qüestió et parlava tota assentada ella a la tassa del vàter amb les calcetes de cotó a mitja cama...
Bé, tot i que la major part de la publicitat foti cagar últimament (almenys a mi...), encara hi ha perles dignes de ser admirades. Ja sigui per el punt d’originalitat, per l’impacte que produeixen, perquè mosseguen allà on generen controvèrsia o perquè desperten sentiments que emocionen, seguidament us recullo alguns exemples que van en aquesta línea:
1) El mític Mr. Proper, que molts segurament mai entendrem que s’hagi canviat el DNI per Don Limpio allunyant-se del títol anglès va ser origen d’una original campanya visual per mostrar les seves capacitats... en la meva opinió: chapó!
2) Les marques de preservatius estan avesades a realitzar accions atrevides per la pròpia naturalesa del producte que comercialitzen. Però sempre es pot caure en el tòpic de la tia amb roba lleugera i el tio que la persegueix amb una bola de papers al paquet (siguem clars, això no s’omple en condicions normals...). En aquest cas van un pas més enllà en el concepte però mantenint una imatge molt menys directe. El resultat és senzillament genial.
3) Finalment i sense ser tant impactant un anunci que, dia rere dia, em produeix l’efecte invers a l’habitual: cada cop que el veig m’agrada més que l’anterior. Juga amb un sol pla-seqüència que acaba al mateix lloc on s’ha iniciat, amb un concepte de ‘anar endavant’ i de ‘feina ben feta’ del pujolisme dels 80s i amb un diàleg clavat que passa desde allò més evident a allò més ínfim i sentimental que ens toca la fibra. No li donarem un 10 perquè el director general de la casa propietària és una de les persones més fatxes que us podeu imaginar (merci company per fer-m’ho veure...), però això ja ho tractarem un altre dia.
http://www.youtube.com/embed/NdypDmny50o
Ara fa dies que no escrivia res en aquest blog, una sèrie de motius que no m’estendré a explicar ara m’ho han impedit. Però no nego que el que més m’ha frenat a escriure ha estat la falta de notícies sucoses, articles interessants o successos dignes de plasmar-se en paper... i és que el món està deprimit per la crisi i això mina la moral de tots, que perdem interès amb el que passa al voltant nostre.
I és que... què hi ha per parlar? Podríem parlar (per ser la novetat) del desastre del terratrèmol i posterior tsunami del Japó, però em sembla que la premsa ja se n’ha encarregat de repartir frases i imatges impactants a totes hores i llocs. Podríem parlar del Barça i el seu joc, profundament superior a qualsevol altre equip de futbol, però el nostre amic Santi ja se n’ha encarregat de fer un article que supera amb escreix el que acostumem a llegir a la premsa esportiva (al menys a la catalana i la del país veí). Podríem també discutir sobre les mesures ‘anti-crisi’ que ha posat en marxa últimament el govern espanyol (especialment interessants les d’estalvi energètic), però... creieu que es mereixen que hi dediquem una sola línea per tanta imbecil·litat...? Seguint amb el fil polític, podríem també parlar de les mesures que aplica el nostre govern (per despistats, em refereixo a la Generalitat...), però mireu... ja tinc el sou un 5% més baix, i van de camí de rebaixar-lo més, així que tant sols podria llistar un seguit de paraules malsonants al respecte. I si ens mirem l’aspecte cultural... de que parlaríem? Hi ha temes que estan a l’altura de l’època en la que vivim: una discussió estúpida sobre si 4 arreplegats poden o no poden fumar herbes medicinals a sobre d’un escenari. O un nou rècord de finestreta cinematogràfica a les espanyes gràcies a... Torrente 4!! Mmmmm... què més podem rascar...? Parlem de la inseguretat a les carreteres catalanes, de dubtosos controls anti-dopatge a la lliga de futbol, d’estúpides propostes d’implantació d’alertes de riscs nuclears i altres a Catalunya (pensem amb els nombrosos terratrèmols i tsunamis que fustiguen anualment la costa catalana...), que el ja no tant nen de karate kid (50 tacos té el tio...) participarà en un programa de ball de televisió, Gaddafi, setmana blanca, nuclears.si nuclears.no, ...
Per favor, demano que Aznars, Zapateros, Montillas, LosSantos, Intereconomías, Puigs, Berlusconis, Mourinhos, etc. es posin d’una p... vegada les piles i comencin a vomitar nous insults, idees boges, comentaris irritants... qualsevol cosa que ens doni la vidilla suficient que ens permeti una prosa de més qualitat amb més freqüència. Ànims i gas avall!!!

