Sol i Sense Sucre

Si senyors (i senyores i senyoretes i d’altres)! Estic content de poder contribuir a aquest nou camí que vàrem endegar ara fa menys d’una setmana. Bé, de fet, no és pas un camí nou; és més aviat el poder donar continuïtat a 4 o 5 anys de la nostra (ara ja no tant curta) història...
Si no era ja prou satisfactori compartir taula virtual amb els companys de sempre, a més a més podem escollir tema dins d’un ventall de 5 (crec que els més importants), i on tant sols hi trobo a faltar el tema del sexe... perquè, ens agradi o no, el sexe és el que mou aquest petit món.
Avui per començar m’agafaré a les meves arrels i escriuré sobre economia, encara que m’haureu de perdonar si acabo xerrant de política i em torno mig estúpid per decidir on acaba penjat finalment l’escrit.


L’economia està malament i ho hem d’acceptar, però això no implica que ens tornem tots bojos i pensem en un catacrack a nivell mundial. Els índexs internacionals no només no baixen sinó que en gran part pugen malgrat el pessimisme generalitzat en les economies occidentals més potents. Amèrica Llatina i Àsia estan disparant els seus índexs i poc a poc estan decantant la balança econòmica cap als mercats emergents. I llavors... perquè afirmo que l’economia està malament? Doncs perquè em refereixo a la no tant petita economia espanyola, que és la que ara fluixeja i ens afecta directament. Acceptem que Grècia se’n vagi a fregir espàrrecs i que Irlanda segueixi un camí similar; podem fins i tot tolerar una recaiguda de Portugal (i dic recaiguda perquè de pujada no hi ha anat mai), però... és acceptable que Espanya s’enfonsi? I fins a quin punt és cosa nostra? Personalment crec que hi ha dos fases en la crisi econòmica espanyola, i crec que s’ha de ser sincer i legal en identificar els responsables de cadascuna d’elles:

1) En una primera fase el govern del país (m’agradaria pensar que veí, malgrat que encara és el nostre) es va fer el cec i va negar la recessió quan mig Europa anava clarament de baixada i alertava de la patacada... un govern cec + un país com Espanya = mastegot dels grossos! Però cal que ens n’adonem que tots vàrem tenir part de responsabilitat, ja que durant l’època de bonança no vàrem acceptar cap pujada d’impostos (ans el contrari, vàrem pressionar per baixar-los) i a més a més vàrem gaudir augmentant fictíciament el valor dels productes i sobretot del “totxo”. Senyors (i la resta): que entréssim tard i amb més intensitat en aquesta crisi és cosa nostra, i ens agradi o no: all i aigua! Breu esment: l’oposició tampoc va fer cap proposta que anés en la direcció contrària a la del govern...

2) En la segona fase, en la que ens trobem, crec que som, si es pot, més estúpids que en la primera. El nostre punt de mira està enfocat en el sr. ZP i sí, en un món sense dependències i internacionalització ell seria el gran culpable: pujada d’impostos, baixada de sous, retallada d’ajudes, etc. Però aquesta no és la realitat. Espanya és Europa (encara que sembli Àfrica) i és l’euro. Estem lligats a una de les monedes més fortes a nivell internacional i estem supeditats a una Unió Europea dirigida (i encara sort malgrat l’actualitat) principalment per Alemanya. La UE vol seguir sent el motor que balanceja els EEUU i Xina i per això ha de provar de mantenir el ritme del mercat. Els actors que van a la cua (Grècia, Irlanda, Portugal, Espanya, Itàlia, Bèlgica...) han de patir, perquè mantenir una posició forta implica no devaluar, no abaratir, no abaixar-se els pantalons... i això penalitza clarament un mercat de deute que es troba al límit i que té una taxa de morositat que fa posar els pèls de punta. Les accions de ZP no van encaminades a sortir de cap crisi, van encaminades a assegurar que Europa se’n ressenti el mínim possible (decretazo en versió europea...). La solució passa per gastar més i millor (evidentment, amb una política fiscal correcte en bonança ara seria més fàcil...), reduir la imposició a les empreses i, sobretot, devaluar la nostra pròpia moneda per fer més atractiu el país a les inversions estrangeres. Ens vàrem equivocar en el seu moment i ara, enlloc d’acceptar-ho i rectificar, pagarem la factura... i amb escreix.

Si us he convençut o no, això ja serà cosa vostra, el que si que m’agradaria és que ens quedéssim amb 2 grans idees, ja pensant de cara al futur perquè ara només les hem de veure venir i desitjar que no sigui massa greu:
enfoquem bé el punt de mira en cada circumstància, informem-nos, i aprenguem del passat;
pensem amb calma i bé on posar l’esforç, on donar la nostra confiança i on aixecar la nostra veu, sempre amb una perspectiva de llarg termini.Espanya fa molt temps que pensa en el curt termini: busca rèdits i aparca inversions, escriu portades i s’esborra dels papers, beneficia la cigala (no em malinterpreteu) i penalitza la formiga... i amb això senyors (i tots els altres) els catalans hi podem fer molt...