Fa menys d’un mes (el 28 de novembre) els ciutadans de Catalunya vàrem anar a votar la composició del nostre Parlament, l’òrgan del qual emana (o hauria d’emanar) la sobirania popular del país. Durant aquella campanya un dels debats importants, per variar, va ser el de la llengua (s’entén la llengua catalana, la castellana mai és un problema) i el PP i Ciutadans van fer bandera (Ciutadans no en té cap més) d’un canvi en el model d’immersió lingüística que s’aplica des de fa trenta anys a Catalunya. S’entén que volen canviar el model per fer que el castellà hi tingui més pes, si algú hagués dit que s’havia de canviar per aplicar-lo del tot en aquelles contrades on tots sabem que no hi és implantat amb totes les conseqüències se l’hauria titllat de nazi. Doncs bé, aquestes dues formacions van rebre un 12,33% i un 3,40% dels vots totals i 14 i 3 diputats respectivament; un 15,73% de vots i 17 diputat si els sumem. En un país normal això significaria que les seves tesis han fracassat i que l’status quo es mantindrà com fins ara (i “tema sanjat i punto” que deia aquell gran president del Barça), però (mal que ens pesi) això és Espanya, aquí hi ha coses que no depenen de la voluntat popular, aquí un grup de senyors amb toga mana més que el poble.
I sortiran els juristes, professionals i aficionats, i diran que la sentència s’ajusta al dret, que el Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem hi són per garantir els drets del ciutadà davant dels abusos del poder polític. I hi afegiran que el poder judicial, segons la sagrada teoria de Montesquieu, ha d’actuar com a contrapès dels poders executiu i legislatiu; ho diran sense posar-se vermells pel fet que els membres més importants de la judicatura siguin designats digitalment (a dit) per membres dels altres dos poders. I ens emprenyarem, però tindran raó, el que estan fent s’ajusta plenament a les lleis de l’Estat, però també caldria recordar que les dictadures també s’ajusten a les lleis que elles mateixes han aprovat.
L’estat espanyol està blindat per una constitució, uns tribunals que actuen políticament per “redreçar” els excessos legislatius i una maquinària burocràtica de poder brutal que també s’ocupa, amb actuacions més quotidianes i menys visibles, d’anar llimant els poders perifèrics. I doncs, quina sortides tenim davant d’aquesta situació? A mi em sembla bastant clar que només en tenim dues: o acceptem que som un país (Catalunya) que no té prou senderi per governar-se ell mateix i que necessita una tutela superior contínua o decidim, d’una vegada per totes, que el millor que podem fer és emancipar-nos de la metròpoli (perquè, encara que nosaltres a vegades ens n’oblidem, ells tenen molt clar que som una colònia, i com a tal ens tracten).
Santi
Entrades
Estic entre indignat i resignat. A la manifestació del 10 de juliol, hi havia, entre altres Lluís Llach. Un periodista de TV3, li va preguntar si estava orgullos què la gent jove que era allà fes servir les seves cançons per rehivindicar-se. Ell va dir que li feia fàstic que les seves lletres encara tinguessin sentit...