El ministre Alonso, que com dirien els periodistes és “titular d’Interior” (sempre em pregunto si hi deu haver un suplent i per què collons prefereixen menjar-se l’article), ha dit que portarà el nou partit de l’esquerra abertzale Sortu a la fiscalia perquè creu que no té cap credibilitat quan condemna la violència (d’ETA, esclar, a Espanya no cal condemnar cap més violència per ser un partit legal). També ha afegit que els tribunals tenen “bones lleis” (el fet que el seu partit les aprovés deu influir en el judici que fa sobre la bondat de les lleis) per abordar els supòsits de la il·legalització de partits.
El PSOE i el PP van aprovar una llei de “partits” destinada a il·legalitzar un únic partit: Batasuna (els independents del meu poble, Independents per Can Tres Quarts, no han hagut de condemnar mai res per ser legals). Per fer-ho, esgotats els mecanismes propis i coherents d’un estat de dret, es van empescar una figura legal bastant insòlita als països democràtics: l’obligatorietat d’emetre un judici de valors concret per ser legal. Una llei completament aberrant, en un estat de dret la fiscalia ha de demostrar la culpabilitat d’un ciutadà (o d’un grup) i no pot ser mai al revés, que el ciutadà (o el grup) hagi de demostrar la seva innocència abans de cometre el delicte (el delicte ja existia abans de la llei funesta, se’n diu apologia del terrorisme i condemna aquells que li donen un suport explícit). Ara que l’esquerra abertzale ha decidit fer aquest pas per a legalitzar-se se li qüestiona la credibilitat, encara que ETA mateixa hagi anunciat que deixa (almenys per ara) la violència, encara que la violència que cal condemnar no existeixi en aquest moment.
La culpa que ara Sortu condemni el terrorisme d’ETA com a tràmit imprescindible per a legalitzar-se és d’aquells que van legislar perquè fos així. Que ara es judicialitzi la credibilitat o els sentiments més pregons de les persones s’acosta a l’absurd (per als amants dels adjectius suats, podríem dir que és kafkià, per aquell llibre de Kafka, El procés, on no sabem mai què collons es jutja) o al patetisme. Ells (els partits que van aprovar la llei) van ser qui va convertir una declaració sincera en una formalitat.
Pensant en el que ha dit el ministre m’ha vingut al cap un llibre de Montserrat Roig que es diu Diga’m que m’estimes encara que sigui mentida. Si s’exigigeixen formulismes el mínim que es pot fer és acontentar-se amb declaracions buides
Santi
Entrades
0 Response for the "Kafka, t'estimo"
Publica un comentari a l'entrada