Sol i Sense Sucre

Aquest matí, com cada matí, he anat a treballar, a l’hora de sempre i al lloc de sempre. Quan portava un parell d’hores davant l’ordinador, disfrutant com un animal, he decidit anar a esmorzar i agafar forces, per seguir donant-t’ho tot fins a l’hora de plegar. M’he posat l’abric, i m’he auto-escorcollat per comprovar que duia la cartera i el mòbil, sobretot el mòbil (imagineu-vos que em truca algú durant aquells 20 minuts i jo no porto el mòbil a sobre,.. No m’ho vull ni imaginar). He sortit per la porta i m’he saludat amb el venedor de la ONCE de sempre i m’ha fet el comentari de sempre.

He entrat al bar de sempre i m’he assegut a la taula de sempre. Ha vingut l’Armand, el cambrer, i m’ha demanat que què volia. Li he dit, que el de sempre. Ja anava per les pàgines salmó de la Vanguardia, quan ha arribat el cafè amb llet. Cremant i a vessar, com sempre. Darrera la barra hi havia en Jordi, el germà de l’Armand, com sempre, a la tele, en Cuní i la Rahola, com sempre, a la maquina escurabutxaques un senyor de cabell blanc i bastó, com sempre.

Però llavors, he aixecat la vista i he vist que l’Armand ja havia muntat l’arbre de Nadal. Però aquest any no era com sempre. Avet de viver, metre i mig d’alçada, forma més aviat cònica, verd, i posat en vertical. Fins aquí, res d’excepcional. En aquell moment he pensat que si l’Armand ja havia muntat l’arbre de Nadal, era per que els clients el comencéssim a disfrutar. I m’hi he posat.

He començat per la base, test (torreta, pels de la Catalunya interior) de plàstic marró, intentant imitar la ceràmica, tronc pràcticament imperceptible, brancatge en la base abundant i les guirnaldes: boles, boletes, llums, llumetes, aquella mena de cinta peluda de colors llampants, mitjons vermells amb motius nadalencs brodats, llacets, alguna angelet... i llavors, llavors he arribat a la cúspide. I dalt de tot, allà on tothom i clavaria una estrella, l’Armand m’hi ha fotut una foto de la Shakira. En aquell moment se m’ha despertat l’esperit Nadalenc.