Hi ha un conte de Sergi Pàmies que comença amb una frase demolidora: “Vaig haver de morir-me per saber si m’estimaven”. La frase és contundent i, en el context del conte (l’home descobreix que no l’estimava ningú; i perdoneu que avanci alguna cosa del conte, que faci allò que alguns que es pensen que són moderns en diuen un espòiler) s’entén molt bé però, siguem francs, avui en dia, sobretot si ets famós, morir-se és el camí més difícil per saber què pensen de tu els altres.
Fa tres anyets, quan Santi Santi Santartamaria es va atrevir a criticar públicament la cuina tecnoemocional i el seu màxim gurú, Ferran Adrià, van sortir els seus companys de professió, els periodistes i tota clase d’opinadors a defensar l’Adrià i a fotre Santamaria com un drap brut com si els hi anés la vida. Els mateixos que li van fotre tanta canya com van poder són els mateixos que fa tres dies que ploren desconsoladament la seva mort, que diuen que la seva pèrdua és irrecuperable.
Jo, que mai he anat al Bulli, a Can Fabes, al Drolma, al Sant Pau, a l’Hotel Arts ni a l’Arzak, vaig trobar aquella polémica pueril, absurda; en una clase de nens petits n’hi havia un que es rebel·lava contra el lideratge d’un i els altres, per apuntar-se al carro dels guanyadors, feien pinya amb el més aclamat. El que em va sorprendre més és que hi havia radiofonistes punters, opinadors de masses i altres subespecies de creadors d’opinió que feien d’això un debat nacional (i que s’antrinxeraven al bàndol dels guanyadors, evidentment) i que ara han elevat Santamaria a l’Olimp dels semidéus caiguts quan encara eren joves.
Al meu poble, quan es mor algú que t’ha putejat, que ha dit coses de tu que no t’han agradat, que, en definitiva, no et queia bé, ho solucionem amb un ras i curt “que Déu l’hagi perdonat”. El perdó dels mortals que arriba quan un és mort no té cap mena de validesa i, a més, és més aviat repugnant.
Santi (per avui, Santamaria)
Entrades
Ahir a l’article d’opinió de l’Empar Moliner, al diari Ara, feia una reflexió en un to semblant al teu escrit. Per desgràcia, la hipocresia en l’opinió pública, està a l’ordre del dia.