La oposició política és per definició aquell partit (o grup de partits) que, a través d’un fòrum, defensa propostes alternatives a les que presenta el partit (o grup de partits) governant. Per tant, la funció principal de l’oposició és fer de contrapès que, d’una manera constructiva, equilibri la direcció que vol prendre el govern.
Com en tots els grans models però, en la democràcia la pràctica final no té res a veure amb la teoria presentada anteriorment. Cadascú tindrà els seus problemes, però penso que on és més evident aquest fet és en la democràcia espanyola... i també en la catalana.
Que algú em digui sinó quina és l’última proposta que recordeu del PP. I de Izquierda Unida (sí, malgrat no us ho sembli, encara existeix...)? O què fan CIU i ERC al parlament espanyol apart de demanar més autonomia, balances i poder? Què n’heu sentit de propostes del PSC desde que són els ‘líders’ de l’oposició? Jo què voleu que us digui... ni ho sento, ni ho llegeixo, ni ho veig! És a dir, tenim un grup de malp... xupatinters que, almenys a primer cop d’ull, s’arrosseguen periòdicament (o quan els hi ve de gust que encara és pitjor) cap a l’hemicicle a papallonejar, perdre el respecte i parar la mà perquè els hi paguem els seus sous... que no són precisament mileuristes! Crec que els ciutadans hem de començar a exigir que no es toleri més aquesta política de fireta plena de pallassos que competeixen per veure qui la fa més grossa i, sorprenentment, així endur-se la portada dels mitjans. I és que si no és prou fastigós haver de contemplar impotents com 350 congressistes (ha! què més voldríem que hi fossin!) riuen, llegeixen, dormen, miren fotos eròtiques, s’insulten en el seu horari laboral; a sobre hem d’aguantar com la plana mediàtica del país, enlloc de ser l’altaveu de la crítica d’aquestes penoses actuacions, ho utilitza per omplir titulars i bombardejar l’opinió pública amb opinions, crítiques, difamacions com si es tractés del sálvame de torn (altre tema que haurem de tractar algun dia). Em carrego la oposició perquè és la font de la confrontació. Frustrats perquè ja no dirigeixen o emprenyats perquè no ho han fet mai, enlloc de mostrar les seves propostes i fer-se atractius davant dels votants, opten per buscar-se les seves cuinetes fora de la tasca política i, un cop assentats a la butaca del diàleg, es rasquen els ous fins a irritar-se i fan conxorxes per veure qui la diu més grossa.
Mireu, això és com l’ou i la gallina, no sé si els polítics que tenim són fruit dels ciutadans sálvame (acceptem-ho... majoria) o els ciutadans ens hem tornat gilipolles amb l’ajuda de polítics sense estudis i mitjans que els hi riuen les gràcies. Sigui com sigui, si això no volem que vagi a pitjor haurem de començar a posar mà dura al tema. No es pot permetre que any rere any se’ns continuïn rient a la cara i seguim aixecant les espatlles i arronsant el cap sense fotre res. Busquem mecanismes per articular aquestes queixes i fer-les cada cop més visibles. A algunes terres més enllà, amb una població mosquejada i una sola xarxa social s’ha aconseguit canvis significatius en la manera de fer política. No cal arribar a les mans, però tampoc podem atonyinar-nos i esperar que arribi el capità enciam de la política a arreglar-nos-ho tot. Despertem collons!
Sinó, sempre podeu emigrar i anar a morir a d’altres democràcies amb grans oposicions... la portuguesa que tira per terra el pla d’estalvi del seu govern i aboca el país al rescat financer, la italiana que considera la imatge d’en Berlusconi entrant a un jutjat la seva millor acció de govern en la legislatura, la francesa... on és la oposició?!, la no-nuclear alemanya (algú coneix la resta de propostes?), ... anem servits.
Entrades
