Dario Srna, central del Tottenham Hotspurs, va dir ahir que havia vist el partit de Champions de dimarts i que el joc del Barça era poesia feta futbol. El diari francès L’Équipe mostrava a la portada de dimecres una estadística demolidora: el Barça va xutar dinou vegades a porteria i l’Arsenal cap –i mira que si Arsène Wenger té fans molts d’ells treballen en aquest diari. La Gazzetta dello Sport, que fa temps que es refereix a aquest equip dient-li FantaBarça (encara que sembli un nou gust de la coneguda beguda carbonatada ho diuen per la fantasia del seu joc), dimecres usava aquest apel·latiu al titular de la seva crònica del partit. Al Daily Telegraph la majoria d’analistes ressaltaven la superioritat del Barça i que els gunners no suportaven cap mena de comparació amb els culers. Tot i això, un gal irreductible resisteix implacable l’onada d’admiració que desperta un equip que serà llegendari (que diria el gran Barney Stinson); el senyor Wenger, que sempre hem tingut per un senyor i un home equilibrat, clama al cel per una expulsió justa –els perdedors (Wenger fa set anys que no guanya res) sempre tenen una excusa a punt per justificar les seves derrotes. Cesc, que va perdre una pilota amb una frivolitat de minibenjamí que va significar el primer gol del Barça i va fotre un partit de pena (que no vingui mai), també en té una: estava lesionat .
Wenger, que a la lliga anglesa (allò que els cursis en diuen Premier i que als anglesos els deu fotre tant riure com a mi cada vegada que llegeixo en algun mitjà internacional “La Liga ” per parlar de la lliga espanyola) tenia sempre problemes amb Mourinho, que tot i semblar un autèntic filldeputa i una persona lamentable és un home intel·ligent, ha adoptat el seu discurs per justificar que el Barça és superior: juguen molt bé però sempre tenen ajudes externes. Dic que Mourinho és intel·ligent perquè en arribar a Madrid va veure que no li calia ni crear aquest sentiment de persecució que ha alimentat sempre arreu perquè la premsa de la capital d’això que en diuen Espanya ja tenia interioritzat aquest discurs victimista i patètic i només s’ha dedicat a atiar-lo. Aquesta premsa fa temps que es va inventar un nom per a aquesta suposada situació: villarato. En què consisteix el villarato? És bastant senzill: es computen els errors que afavoreixen al Barça i perjudiquen als seus rivals però no es tenen en compte els que el perjudiquen i els que afavoreixen als altres. Quin és el resultat? És bastant evident: els àrbitres afavoreixen al Barça.
Wenger vol repassar els errors arbitrals que hi va haver durant l’eliminatòria? Fem-ho. L’àrbitre del partit d’anada es va menjar un penal a favor del Barça i va invalidar un gol legal del Barça. Al partit de tornada Busacca es va menjar un penal que li van fer a Messi i, entre tots dos partits, els dos àrbitres van deixar d’ensenyar diverses targetes a jugadors de l’Arsenal. Però, seguint el manual dels inventors del villarato, només cal tenir en compte les decisions arbitrals que afavoreixen al Barça.
I, acabada l’escudella, anem per la carn d’olla. Va ser injusta l’expulsió de Van Persie? No, el reglament diu clarament que continuar una jugada invalidada és targeta groga, no diu enlloc que si és en el partit de tornada d’una eliminatòria de Champions i el jugador en qüestió ja té una targeta groga calgui ser comprensiu amb ell. A més, cal recordar que si abans no li hagués fotut un cop a la cara a Dani Alves (una acció que li va costar una groga però que, amb el reglament a la mà, podria haver estat vermella fàcilment) la targeta groga per continuar la jugada hauria quedat en una anècdota. Que no va sentir el xiulet? Excuses de mal pagador, si ens mirem com va xutar a porteria veurem que ho va fer d’esma; sabia perfectament que l’àrbitre havia xiulat. I si és sord que vagi a Gaes. I si és burro no és culpa nostra ni de l’àrbitre.
Des de la premsa esportiva catalana (que és trista i acomplexada ) mateix s’ha titllat l’expulsió d’exagerada de rigorosa. La targeta per continuar una jugada invalidada està plenament justificada perquè és una manera de perdre temps i trencar el ritme de joc, cosa que perjudica clarament a l’equip que necessita fer gols. Estem farts de veure equips al Camp Nou que es dediquen a perdre temps vilment i ningú fa res per evitar-ho (res que castigui amb prou severitat aquesta actitud per eradicar-la); quan algú ho fa el mínim que podríem fer és aplaudir-ho. Massimo Busacca va aplicar un reglament que coneix tothom que alguna vegada hagi jugat a futbol (Wenger i Van Persie inclosos), que se’l critiqui per això és una barbaritat. Targetes com aquesta s’ensenyen cada cap de setmana en camps de regional i en categories com alevins o cadets (i qui us ho diu s’ha passat mitja vida en camps de terra) i ningú en fa un drama.
Com va dir Javier Mascherano, el joc i les victòries del Barça desperten moltes enveges, que els rivals (i enemics) busquin excuses i maneres d’intentar desestabilitzar l’equip és comprensible, que nosaltres mateixos caiguem en aquest error és lamentable. Cap tonteria que diguin des de fora ens ha de restar ni un gram de la felicitat que ens aporta aquest equip. Nosaltres hem de treure pit, l’equip ja els farà callar amb el seu joc i els títols que guanyarà; segur. Visca el Barça!
Santi culer
Entrades
0 Response for the "Pit i collons"
Publica un comentari a l'entrada