Sol i Sense Sucre

El funeral d’Operación Triumfo, programat per aquesta nit, demostra que no. Sembla que el voluminós mamellam de la Pilar Rubio no està a l’alçada del mig cos anabolitzat (de cintura en amunt) d’en Jesús Vázquez, ni amb els tendres clotets a les galtes d’en Carlos Lozano (El primer presentador d’OT, mentre s’emetia a TVE, i que ara és dedica a anunciar alarmes per l’empresa Securitas Direct). El cas de Pilar Rubio és per analitzar-lo, té mèrit enfonsar un programa amb un format que funciona i que ha estat sobradament testat durant 7 edicions.

Com tots sabem, l’audiència d’aquest país, el què demana, són documentals i programes culturals. Els hi fots un “reality” i t’escupen a la pantalla, fins i tot els espectadors més radicals son capaços d’apagar l’aparell. Es coneix el cas d’un home que va descobrir, entre TV3 i Telecinco, un canal que es deia “canal 33”, però mai més se n’ha sapigut res més del descobridor. Algú diu que un dia el van veure, dins d’un sac amb cremallera, al maleter del cotxe d’un dels “trincus”, però vaja, segurament és una llegenda urbana.

En fi senyors que vivim en un “país” on la dotzena edició de “Gran Hermano” segueix tenint una mitja de 2 milions i mig d’espectadors i on els programes del cor han envaït la franja horària amb més audiència infantil i juvenil. Està clar que l’espectador espanyol, i també el català, el que vol veure és com es crida i s’insulta, com es debat sobre la vida personal de gent il·lustre com la Belen Esteban, com un noi amb obesitat mòrbida i homosexual es menja set entrecots, com una cega es queda parlant sola, sense adonar-se que el seu interlocutor a marxat, veure com dos ninis fan un quiqui sota una manta a Guadalix de la Sierra, veure com un jove, més aviat lleig, explica als seus pares, des d’un plató de tele, que és “puto de luxe” i altres documents d’aquest nivell. Senyors, som uns gourmets de la tele.

I la Pilar ho ha rebentat, els dos monòlits de la presentadora no han sigut capaços de sostenir de manera ferma l’embut màgic de Telecinco i Gestmusic, que durant set anys ha estat capaç de fer empassar a més de quatre milions d’espectadors merdes d’aquest calibre.