Sol i Sense Sucre

Aquesta innocentada em sona. Diria que ja l’he viscut. Pot ser que faci quinze anys que hem d’aguantar la mateixa broma? Tornem a ser a les portes d’una costellada de la selecció catalana. Aquest cop contra Honduras, que sense voler ofendre a ningú, però tothom sap que no és una primera potència en matèria futbolística. Tot i que tenen velles glòries com Victor Bernárdez o Ricardo Canales.

Avui, sentint el “primer toc”, un programa esportiu de Rac1, m’he adonat d’una evidència. El que va començar com un partit reivindicatiu, el fet d’enfrontar una selecció de jugadors nascuts a Catalunya i fins i tot algun de català, contra una selecció d’un altre país, s’ha convertit en una tradició, gairebé en una litúrgia d’aquestes dates, diria que ha perdut el missatge que albergava.

Que això és així, ho he pogut confirmar quan he sentit, a l’entrevista que al “primer toc” li han fet a Juan de Dios Castillo, entrenador de la selecció hondurenya, no tenia ni puta idea de que anava la festa. De Dios, creu que el partit que han de jugar, és contra una selecció de jugadors d’una regió d’Espanya. Ho ha comparat, ja que ell és mexicà, amb els partits que juga la selecció dels millors jugadors de DF contra altres equips. La meva primera reacció ha estat sentir un punt de ràbia per aquest bon home, que ha decidit acceptar la invitació per jugar contra la selecció catalana sense saber, què significa Catalunya.

Però de seguida m’he adonat que la culpa no era seva. La culpa és, probablement, de la Federació Catalana i de la seva manera de transmetre els missatges i d’explicar al Món, la realitat de les seleccions catalanes.

En fi, a tots aquells que demà aneu a Montjuïc desitjo que disfruteu de la costellada i espero que el vostre suport a la catalana, serveixi perquè algun dia Catalunya arribi a quarts d’algun torneig de veritat.