Política i futbol tenen moltes més coses en comú del que podria semblar a priori. Clubs i partits tenen símbols (escuts i banderes o colors i logotips); seguidors fidels (socis o militants) i seguidors que només apareixen quan guanyen; i, com no, tots dos necessiten estrelles mediàtiques i “guerrillers” que es dediquen a destruir el joc o les polítiques dels adversaris (amb armes més o menys netes). Tant en la política com en el futbol, aquells que canvien de “bàndol” són els personatges més odiats pels seus antics seguidors -sobretot si eren molt estimats-. En contrapartida, són especialment valorats pels nous companys de causa perquè són vistos com un símbol d’aquella gent que ha viscut en la foscor i, per fi, ha vist la llum.
Ferran Mascarell ha triat (o li ha tocat, trieu l’opció que vulgueu) el paper de “Figo” de la política catalana. A Convergència ho han volgut presentar com un triomf del seny, del seny de Convergència que és capaç d’incorporar a la seva causa les persones més vàlides d’altres tendències i del seny de Mascarell per acceptar dur a terme les seves idees en un govern d’un altre partit. Al PSC, sense dir-ho clarament, ho estan presentant com una mostra d’ambició del nou conseller de cultura que ha venut les seves idees a cavi de la poltrona. A més, s’han afanyat a dir que no és compatible tenir el carnet socialista i ser conseller convergent.
Tinc la sensació que amb el nomenament hi guanya molt Convergència, que col·loca una persona amb prou consens al capdavant d’una conselleria que històricament els havia portat mots problemes; hi guanya Mascarell que podrà continuar el projecte que havia endegat amb Maragall i que era ben valorat pel sector, però també hi perd perquè posa sostre a la seva carrera: amb CiU no passarà mai de conseller de cultura i al PSC no hi podrà tornar; i hi perd el PSC, precisament en un moment en què està en un dels moments més baixos de la seva història i necessita figures amb carisma i. La societat haurà de valorar al llarg del seu mandat si hi ha guanyat o no amb aquesta decisió (i dic la societat i no el món de la cultura, que tampoc sé exactament que coi deu ser, perquè em sembla una aberració que es tendeixi sovint a pensar que un conseller governa pel seu sector i no per tothom).
Potser el que caldria és desterrar el “hooliganisme” de la política. Hauria de ser força més normal que la gent fugís del dogmatisme dels partits i que els polítics es dediquessin a la política i els gestors a la gestió. Hi ha àmbits del govern on no s’entendria un pas d’esquerra a dreta com el de Mascarell (economia, treball...) però la cultura, en principi, no hauria de ser de dretes ni d’esquerres, hauria de ser això: cultura.
Santi
Entrades
0 Response for the "LA CULPA ÉS D'EN FIGO!"
Publica un comentari a l'entrada