Sol i Sense Sucre

El funeral d’Operación Triumfo, programat per aquesta nit, demostra que no. Sembla que el voluminós mamellam de la Pilar Rubio no està a l’alçada del mig cos anabolitzat (de cintura en amunt) d’en Jesús Vázquez, ni amb els tendres clotets a les galtes d’en Carlos Lozano (El primer presentador d’OT, mentre s’emetia a TVE, i que ara és dedica a anunciar alarmes per l’empresa Securitas Direct). El cas de Pilar Rubio és per analitzar-lo, té mèrit enfonsar un programa amb un format que funciona i que ha estat sobradament testat durant 7 edicions.

Com tots sabem, l’audiència d’aquest país, el què demana, són documentals i programes culturals. Els hi fots un “reality” i t’escupen a la pantalla, fins i tot els espectadors més radicals son capaços d’apagar l’aparell. Es coneix el cas d’un home que va descobrir, entre TV3 i Telecinco, un canal que es deia “canal 33”, però mai més se n’ha sapigut res més del descobridor. Algú diu que un dia el van veure, dins d’un sac amb cremallera, al maleter del cotxe d’un dels “trincus”, però vaja, segurament és una llegenda urbana.

En fi senyors que vivim en un “país” on la dotzena edició de “Gran Hermano” segueix tenint una mitja de 2 milions i mig d’espectadors i on els programes del cor han envaït la franja horària amb més audiència infantil i juvenil. Està clar que l’espectador espanyol, i també el català, el que vol veure és com es crida i s’insulta, com es debat sobre la vida personal de gent il·lustre com la Belen Esteban, com un noi amb obesitat mòrbida i homosexual es menja set entrecots, com una cega es queda parlant sola, sense adonar-se que el seu interlocutor a marxat, veure com dos ninis fan un quiqui sota una manta a Guadalix de la Sierra, veure com un jove, més aviat lleig, explica als seus pares, des d’un plató de tele, que és “puto de luxe” i altres documents d’aquest nivell. Senyors, som uns gourmets de la tele.

I la Pilar ho ha rebentat, els dos monòlits de la presentadora no han sigut capaços de sostenir de manera ferma l’embut màgic de Telecinco i Gestmusic, que durant set anys ha estat capaç de fer empassar a més de quatre milions d’espectadors merdes d’aquest calibre.

Fins i tot les princeses més delicades del Món ho fan. Hi ha estudis científics (d’aquests que es fan a universitats de renom com Princeton o Stanford) que ho certifiquen, l’home fa pets.

El Pet, o flat, del llatí “flatus” significa buf, el seu verb seria bufar. Està format per un compost de gasos altament variables. Allò que regalem de forma gratuïta 15 cops al dia de promig, conté entre altres elements, diòxid de carboni, metà i hidrogen. El seu aroma l’aconseguim gràcies a petites partícules de sofre i de sulfur d’hidrogen, que provenen, en el nostre cas, de la rica dieta mediterrània.

Doncs bé, després d’aquesta petita introducció, permeteu-me que us parli del meu veí. És un home d’edat mitjana (sempre m’ha fet gràcia això de l’edat mitjana), deu tenir uns 40 anys, pel seu aspecte diria que te totes les facultats mentals intactes, però crec que és imbècil. Visc en una petita comunitat de sis veïns, en general ben avinguts, si més no, ben educats. No tenim porter, ni ascensor, ni porter electrònic (en castellà telefonillo, independència ja!), ni pàrquing, en fi una delícia de comunitat, no hi ha baralles. Doncs resulta que a aquest senyor veí, no li surt dels sants collons saludar quan te’l creues per l’escala, que com us podeu imaginar, no té unes dimensions desmesurades, es més, gairebé és inevitable haver d’arronsar una mica el cos quan et creues amb una altre persona. El mamífer del qual us parlo, no només és imbècil a l’escala, a vegades tinc la fortuna de trobar-me’l al súper o al forn de pa, com fa una estona. Jo era fent cua a la secció d’embotits, bé, no feia cua, esperava que m’atenguessin (la dependenta era d’esquena, preparant, amb la màquina d’embassar al buit, un suculent blister de mortadel·la amb olives). De cop i volta (hi ha gent que diu “de repent”, independència ja!) ha arribat el famós veí, i ha agafat un número d’aquells de paper de color rosa. La dependenta, la Pili, s’ha girat i per inèrcia ha premut el boto que fa avançar el número del comptador electrònic, el 62. Jo no havia agafat número, quan he arribat no tenia ningú al davant, però ell si, el puta, a sobre de no dir ni hola, se m’ha colat.

Llavors, m’ha vingut al cap parlar de pets. He pensat que jo amb aquest salvatge m’hi creuo entre tres i quatre cops per setmana, i que com a home, faig uns 105 pets durant el mateix període, n’hi podria guardar tres o quatre per a ell, un per cada cop que som a menys d’un metre l’un de l’altre. Tinc 30 anys, i també estic en plenes facultats i suposo que si soc capaç d’administrar, amb més o menys fortuna, el que em surt de dalt, també puc administrar el que em surt de baix.

Per acabar, només em queda desitjar a l’animalot de qui us he parlat, que mal pet li rebenti la pell del cul.