Quim Monzó, en un article impecable (un més) a La Vanguardia d’ahir que es deia Inmigrantes para siempre, escrivia sobre el discurs de Javier Arenas del passat cap de setmana on assegurava que cap nen andalús seria obligat a estudiar en català. La conclusió d’en Monzó era, més o menys, que a una gran part de la política espanyola li convenia mantenir la condició d’immigrants per als fills i néts de la immigració espanyola del segle XX (i també del XXI) per mantenir una bossa de vots fidels per als seus partits.
En Monzó té raó, és evident que als grans partits espanyols els va bé mantenir gran part de la població catalana en una dinàmica política espanyola que els allunyi de la fragmentació ideològica de la política catalana. Però, i els partits catalans, què han fet per canviar aquesta situació? La veritat és que res.
Ara que està en qüestió (pel Tribunal Constitucional) el model d’immersió lingüística a Catalunya, ara que partits com el PP o Ciutadans demanen que es pugui educar els fills en castellà, ningú s’ha parat a qüestionar-se si s’ha dut mai a terme a totes les escoles de Catalunya. Fa pocs dies, per raons que no vénen al cas, parlant amb una noia de 25 anys (educada en la immersió) del Vallès Oriental, em a explicar (en un perfecte castellà de La Manxa ) que a la seva escola feien en espanyol fins i tot les classes de català. Això és la immersió: català a les zones predominantment catalanoparlants i espanyol a la resta.
Els partits amb vocació catalana també han fet els ulls grossos davant d’una situació evident per a tothom: les lleis lingüístiques s’han aprovat per a fer feliç a un electorat afí però no han obligat mai a ningú. Es pot argumentar que les imposicions no són bones perquè creen resistències entre aquells que les reben però tampoc s’ha apostat, realment, per incentivar la integració d’aquesta part de Catalunya (allò que alguns polítics en diuen “la Catalunya real”; jo dec viure a Matrix).
El model lingüístic escolar de la immersió s’ha aplicat sempre amb debilitat per no ferir la sensibilitat de ningú i fins això ens volen prendre. Pretenen que aquells que vulguin donar als seus fills una educació monolingüe (en castellà, evidentment) tinguin dret a fer-ho i, a més, on s’aplicava amb totes les conseqüències la immersió no es pugui fer. Això és el que volen, un país (Espanya) monolingüe castellà on la raresa continuï estant en parlar dues llengües. Els partits catalans a Catalunya tampoc hi fan gaire més, el seu únic interès és garantir uns certs drets als catalanoparlants però sense ofendre a ningú, no fos cas que ens titllessin de nazis.
Les formacions “nacionalistes” (s’entén que catalanes, els espanyols no són nacionalistes) sempre han fet més de kapos dels governs espanyols que de líders d’un país. L’ordre al ghetto sempre ha estat més important que la llibertat nacional. I ara surt en Pujol dient que l’única alternativa és la independència (ara toca); ja ho podria haer pensat abans i construir un projecte de país més sòlid que el que ens ha llegat.
Santi
Entrades
