Pàgines

Aquesta innocentada em sona. Diria que ja l’he viscut. Pot ser que faci quinze anys que hem d’aguantar la mateixa broma? Tornem a ser a les portes d’una costellada de la selecció catalana. Aquest cop contra Honduras, que sense voler ofendre a ningú, però tothom sap que no és una primera potència en matèria futbolística. Tot i que tenen velles glòries com Victor Bernárdez o Ricardo Canales.
Avui, sentint el “primer toc”, un programa esportiu de Rac1, m’he adonat d’una evidència. El que va començar com un partit reivindicatiu, el fet d’enfrontar una selecció de jugadors nascuts a Catalunya i fins i tot algun de català, contra una selecció d’un altre país, s’ha convertit en una tradició, gairebé en una litúrgia d’aquestes dates, diria que ha perdut el missatge que albergava.
Que això és així, ho he pogut confirmar quan he sentit, a l’entrevista que al “primer toc” li han fet a Juan de Dios Castillo, entrenador de la selecció hondurenya, no tenia ni puta idea de que anava la festa. De Dios, creu que el partit que han de jugar, és contra una selecció de jugadors d’una regió d’Espanya. Ho ha comparat, ja que ell és mexicà, amb els partits que juga la selecció dels millors jugadors de DF contra altres equips. La meva primera reacció ha estat sentir un punt de ràbia per aquest bon home, que ha decidit acceptar la invitació per jugar contra la selecció catalana sense saber, què significa Catalunya.
Però de seguida m’he adonat que la culpa no era seva. La culpa és, probablement, de la Federació Catalana i de la seva manera de transmetre els missatges i d’explicar al Món, la realitat de les seleccions catalanes.
En fi, a tots aquells que demà aneu a Montjuïc desitjo que disfruteu de la costellada i espero que el vostre suport a la catalana, serveixi perquè algun dia Catalunya arribi a quarts d’algun torneig de veritat.
Santi
Escolto la ràdio aquest matí (RAC1) i em sorprèn una notícia singular: el dia de Nadal és el dia de l’any on es produeixen més infarts.
Els motius pels quals es dóna aquesta singularitat no s’identifiquen clarament (ja sigui perquè no hi ha pasta per investigar-ho o perquè la intenció de la notícia és tant sols crear buzz com el que jo estic fent ara mateix). Es puntualitza -sense fonament- que pot ser pels excessos... i jo em pregunto: quins? La lògica ens encamina a pensar amb els excessos del menjar i el beure, però... i per què no els d’una nit ‘màgica’ de sexe desenfrenat que foti rebentar alguna vena? Això no ho sabrem... També es comenta la possibilitat que siguin deguts a la melancolia d’un dia en el que a molts els envaeix el record dels que ja no hi són... Home!, podria estar d’acord amb que augmentés la taxa de suïcidis, però infarts per tristesa...?
Sigui com sigui les dades són les que són i, per tant, demà tenim una possibilitat més elevada de morir-nos d’una aturada cardíaca que qualsevol altre dia de l’any.
Per si sóc un dels desafortunats i això se m’acaba, us desitjo a tots unes bones festes i una bona entrada d’any... i uns bons aniversaris, casaments, naixements, pujades de sou, compra de pis, canvi de parella i tot el que em perdi fins que us toqui l’hora a vosaltres.
I ja per demanar... si m’hi haig de quedar, que sigui per excés... i ja m’enteneu putes!!!
BON NADAL!!!
Santi

Suposo que a hores d’ara ja us n'heu assabentat. Fa poques hores el TS ha emès una sentencia responent a tres recursos de tres pares. Denunciaven, fa quatre anys, que a les escoles catalanes hi havia una clara discriminació cap a la llengua castellana, ja que aquesta, a diferència de la catalana, no era llengua vehicular en l’ensenyament obligatori, i públic català. És a dir, fins als setze anys.
El fet que la llengua Catalana tingui un pes específic en l’ensenyament del nostre petit país, és normal, és de sentit comú. La nostra, és una llengua minoritària, que juga en desavantatge sobretot si la comparem amb llengües com la castellana. Per tant, el fet que és potenciï, que es faci un política d’immersió lingüística té sentit.
Però uns senyors que segurament porten la clenxa al costat, vesteixen cocodrils i homes que munten a cavall al pit, quan diuen que van “sport”, i que segurament cacen cérvols dopats a Doñana, senyors que segurament tenen una panxa grossa, plena de menús de 30 euros i de Riberas del Duero, senyors, que si un negre els agrega al “feisbuc”, en comptes d’acceptar-lo segurament trucarien a la NASA per dir-los que ja son aquí, que hi ha vida més enllà de la terra. Individus que quan senten parlar català, consideren que és enaltiment del terrorisme. Doncs a aquests personatges, els ha sortit de les seves santes pilotes emetre una sentència que ens torna 30 anys enrere en matèria lingüística.
Però el més fotut, és que demà, durant la sessió parlamentaria, molts caps visibles de les forces catalanes, es mostraran indignats per la sentencia del tribunal, hi haurà una mica de rebombori, ..però la sentencia prosperarà i un cop més els catalans hi haurem de posar el cul.
Aquest blog és d’opinió, i no passa censura. Els quatre que hi participem ho fem com ens surt de dintre. Permeteu-me doncs que jo ho faci amb parcialitat i en català (tot i que a alguns els provoqui alguna al·lèrgia).
http://hemeroteca.elmundodeportivo.es/preview/2004/10/31/pagina-52/1362585/pdf.html?search=publicidad%20camiseta%20barça
La Marató de TV3 ja fa anys que funciona (concretament desde el 1992) i desde els seus inicis fins a l’actualitat ha anat recaptant de mitjana uns 7 milions d’euros per temporada (uns 1160 milions de les antigues pessetes) sumant així l’espectacular xifra de 126 milions d’euros aproximadament durant els darrers 18 anys. Aquests diners han servit per a la investigació de diferents malalties, desde les més minoritàries fins a d’altres més populars com el càncer o les malalties cardíaques, amb alguns resultats de força èxit que desitjo amb totes les meves forces que serveixin en un futur proper per curar o pal·liar aquestes i d’altres enfermetats.
Però la marató, amb aquests 126 milions, també ha servit per una altra acció no tant solidària com és la d’estalviar a la corporació catalana de radiotelevisió i, més concretament, a TV3 i a totes les empreses privades que col·laboren en l’acte a un estalvi important en la seva fiscalitat. Com? Doncs com totes les fundacions d’aquest món, però amb la senzilla diferència que aquesta col·laboració va poc més enllà que l’esforç d’unes poques setmanes a l’any. La fundació de la marató, participada per TV3, s’encarrega del simple tràmit d’obtenir les donacions per destinar-les als diferents agents. Gràcies a això, TV3 obté un benefici fiscal entre el 25% i el 35% de la seva declaració de societats, un import que excedeix en gran mesura els 126 milions donats per a la investigació.
Jo comparteixo la voluntat i l’interès de molts en l’acte solidari que representa la marató. Me n’alegro i aposto perquè any rere any aquesta gran acció solidària continuï endavant, però potser caldria que entre tots exigíssim a la corporació que, almenys una part d’aquest estalvi fiscal, es reverteixi de nou a la societat ja sigui a través de més fons per la investigació o per d’altres accions també solidàries.
De tant en tant cal que totes aquestes empreses _que són propietàries de fundacions que utilitzen ‘a la lleugera’ per declarar menys beneficis i estalviar-se pagar més impostos_ recordin que tot això ho tenen gràcies a l’esforç de molts petits col·laboradors solidaris que no obtenen (ni necessiten) res més que la satisfacció personal d’haver ajudat als altres... una complaença que les empreses mai es podran atribuir.
Aquest matí, com cada matí, he anat a treballar, a l’hora de sempre i al lloc de sempre. Quan portava un parell d’hores davant l’ordinador, disfrutant com un animal, he decidit anar a esmorzar i agafar forces, per seguir donant-t’ho tot fins a l’hora de plegar. M’he posat l’abric, i m’he auto-escorcollat per comprovar que duia la cartera i el mòbil, sobretot el mòbil (imagineu-vos que em truca algú durant aquells 20 minuts i jo no porto el mòbil a sobre,.. No m’ho vull ni imaginar). He sortit per la porta i m’he saludat amb el venedor de la ONCE de sempre i m’ha fet el comentari de sempre.
He entrat al bar de sempre i m’he assegut a la taula de sempre. Ha vingut l’Armand, el cambrer, i m’ha demanat que què volia. Li he dit, que el de sempre. Ja anava per les pàgines salmó de la Vanguardia, quan ha arribat el cafè amb llet. Cremant i a vessar, com sempre. Darrera la barra hi havia en Jordi, el germà de l’Armand, com sempre, a la tele, en Cuní i la Rahola, com sempre, a la maquina escurabutxaques un senyor de cabell blanc i bastó, com sempre.
Però llavors, he aixecat la vista i he vist que l’Armand ja havia muntat l’arbre de Nadal. Però aquest any no era com sempre. Avet de viver, metre i mig d’alçada, forma més aviat cònica, verd, i posat en vertical. Fins aquí, res d’excepcional. En aquell moment he pensat que si l’Armand ja havia muntat l’arbre de Nadal, era per que els clients el comencéssim a disfrutar. I m’hi he posat.
He començat per la base, test (torreta, pels de la Catalunya interior) de plàstic marró, intentant imitar la ceràmica, tronc pràcticament imperceptible, brancatge en la base abundant i les guirnaldes: boles, boletes, llums, llumetes, aquella mena de cinta peluda de colors llampants, mitjons vermells amb motius nadalencs brodats, llacets, alguna angelet... i llavors, llavors he arribat a la cúspide. I dalt de tot, allà on tothom i clavaria una estrella, l’Armand m’hi ha fotut una foto de la Shakira. En aquell moment se m’ha despertat l’esperit Nadalenc.
Fèlix Millet
Vota'l com a finalista pels "Pilotes d'Or Awards 2010"
Amb aquest nom es coneix genèricament aquell partit o grup de partits que exerceixen, generalment dins d'un hemicicle parlamentari, de contrapunt al partit o grup de partits que governen durant una legislatura.
Si bé el nom està molt estès, tant que fins i tot mimetitzem oposició amb política, jo proposo que fem tots l'esforç de deixar d'utilitzar aquest terme. No és un caprici estúpid, és una necessitat si volem que el país veí que tant ens afecta vagi a millor.
El Partit Popular (PP) actualment exerceix aquesta funció al parlament espanyol, i tot sigui dit, que segueix la seva definició al peu de la lletra: només fa que oposar-se. Oposar-se d'una manera destructiva, arrogant i barroera. Aporta poc i menys, crea desafecció dels ciutadans i... què collons! ens posa de mala llet!
Com ho solucionem?
1) fotent el crematori aproximadament la meitat de l'hemicicle espanyol (i l'altra part la fotrem en breu també...).
2) impulsant la cooperació, la integració, la cocreació: crear la cosocietat. Perquè ens agradi o no, especialment en temps difícils, la millor manera de tirar endavant amb les dificultats és cooperant perquè les coses es facin ràpid i de forma efectiva.
Com que no tinc gaires expectatives que això pugui veure's al curt termini a les espanyes, almenys espero que el nou govern que es comença a gestar avui en el parlament català tingui en compte aquests principis.

Francisco Capella "Controlador de Barajas"
És normal que es doni un cert marge de temps de gràcia als nous governs o juntes directives però l’absència total de crítica a la decisió de la nova esponsorització en els mitjans de comunicació de masses es fa estrany. Alguns d'aquests mitjans i veus autoritzades de "l'entorn" culer haurien de repassar les hemeroteques i veure què van dir l'any 2003 quan el Barça volia tenir Beijing 2008 o Bet and Win com a patrocinadors, potser més d'un es posaria vermell (si és que tenen vergonya). A Qatar Foundation (1) ja es qüestionen les implicacions ètiques de la decisió però, encara que d’entrada sembli un negoci rodó, potser també es pot dubtar de la decisió en termes econòmics. A veure, els 30 milions per temporada són netament superiors als 23 que s’embutxaquen el Madrid o el Liverpool (per posar d’exemple els clubs més ben pagats fins al dia d’avui) però ¿l’operació del Barça es pot comparar amb les dels altres grans equips europeus? Jo crec que no. D’entrada, hi ha una clàusula d’aquest contracte que ja modifica les condicions respecte als altres equips: el Barça haurà de jugar cada any un partit amistós (d’aquests que molesten tant la planificació de la temporada) que, si comptem que el Barça s’emporta dos o tres milions d’Euros per amistós, rebaixa la quantitat a 27 o 28 milions. A part d’això, quan un club fa anys que ven la seva samarreta al millor postor el preu d’esponsoritzar-lo el marca el mercat: segons l’impacte mediàtic que té al món li paguen més o menys, i, avui en dia, només per aquest fet el Barça ja hauria de ser el millor pagat.
El Barça ha signat avui un acord amb Qatar Foundation per portar el seu logotip a la camiseta i obtenint així un rèdit comercial d'uns 30 mil·lions d'euros per temporada (més bonus per competicions guanyades) per 5 anys. L'import pot arribar a ascendir els 165 mil·lions d’euros i és, a dia d’avui, el contracte més important mai aconseguit per una publicitat a la samarreta (passant per sobre de Madrid i ManU...).
Si acabem de llegir fins aquí, tot bé. Ara bé, a mi... no em barrufa! L’economia del club està pels terres i s’ha de mirar de fer una bona gestió per tirar endavant treient rèdit d’allò que es pugui comercialitzar, però el que no val és ser hipòcrites! Si la voluntat del Barça segueix essent la de mantenir la samarreta neta i tant sols ‘publicitar’ ONGs, llavors perquè demostrem que tenim principis amb UNICEF (que no paga ni un cèntim per penjar-hi el nom) i ho fotem tot enlaire amb aquesta farsa...?
Qatar és un emirat del Golf Pèrsic ric en petroli i que controla les terceres reserves de gas natural més grans del món. En matèria de drets humans, Qatar només ha ratificat 2 dels 17 requeriments de la Carta Internacional i està anys llum d’esdevenir un país democràtic que respecti els drets individuals dels seus ciutadans.
I què en sabem de Qatar Foundation? Doncs bé, aquesta gent no ajuden pas a mig món a superar la fam, o a distribuir medicaments, frenar el sida, evitar les pandèmies, etc. No res... la fundació treballa a i per Qatar, per educar la ciutadania i potenciar la recerca per tal que el país esdevingui una potència, si es pot, econòmicament més potent.
Com diria un conegut ex-barcelonista: no hace falta decir nada más.
Si senyors (i senyores i senyoretes i d’altres)! Estic content de poder contribuir a aquest nou camí que vàrem endegar ara fa menys d’una setmana. Bé, de fet, no és pas un camí nou; és més aviat el poder donar continuïtat a 4 o 5 anys de la nostra (ara ja no tant curta) història...
Si no era ja prou satisfactori compartir taula virtual amb els companys de sempre, a més a més podem escollir tema dins d’un ventall de 5 (crec que els més importants), i on tant sols hi trobo a faltar el tema del sexe... perquè, ens agradi o no, el sexe és el que mou aquest petit món.
Avui per començar m’agafaré a les meves arrels i escriuré sobre economia, encara que m’haureu de perdonar si acabo xerrant de política i em torno mig estúpid per decidir on acaba penjat finalment l’escrit.
L’economia està malament i ho hem d’acceptar, però això no implica que ens tornem tots bojos i pensem en un catacrack a nivell mundial. Els índexs internacionals no només no baixen sinó que en gran part pugen malgrat el pessimisme generalitzat en les economies occidentals més potents. Amèrica Llatina i Àsia estan disparant els seus índexs i poc a poc estan decantant la balança econòmica cap als mercats emergents. I llavors... perquè afirmo que l’economia està malament? Doncs perquè em refereixo a la no tant petita economia espanyola, que és la que ara fluixeja i ens afecta directament. Acceptem que Grècia se’n vagi a fregir espàrrecs i que Irlanda segueixi un camí similar; podem fins i tot tolerar una recaiguda de Portugal (i dic recaiguda perquè de pujada no hi ha anat mai), però... és acceptable que Espanya s’enfonsi? I fins a quin punt és cosa nostra? Personalment crec que hi ha dos fases en la crisi econòmica espanyola, i crec que s’ha de ser sincer i legal en identificar els responsables de cadascuna d’elles:
1) En una primera fase el govern del país (m’agradaria pensar que veí, malgrat que encara és el nostre) es va fer el cec i va negar la recessió quan mig Europa anava clarament de baixada i alertava de la patacada... un govern cec + un país com Espanya = mastegot dels grossos! Però cal que ens n’adonem que tots vàrem tenir part de responsabilitat, ja que durant l’època de bonança no vàrem acceptar cap pujada d’impostos (ans el contrari, vàrem pressionar per baixar-los) i a més a més vàrem gaudir augmentant fictíciament el valor dels productes i sobretot del “totxo”. Senyors (i la resta): que entréssim tard i amb més intensitat en aquesta crisi és cosa nostra, i ens agradi o no: all i aigua! Breu esment: l’oposició tampoc va fer cap proposta que anés en la direcció contrària a la del govern...
2) En la segona fase, en la que ens trobem, crec que som, si es pot, més estúpids que en la primera. El nostre punt de mira està enfocat en el sr. ZP i sí, en un món sense dependències i internacionalització ell seria el gran culpable: pujada d’impostos, baixada de sous, retallada d’ajudes, etc. Però aquesta no és la realitat. Espanya és Europa (encara que sembli Àfrica) i és l’euro. Estem lligats a una de les monedes més fortes a nivell internacional i estem supeditats a una Unió Europea dirigida (i encara sort malgrat l’actualitat) principalment per Alemanya. La UE vol seguir sent el motor que balanceja els EEUU i Xina i per això ha de provar de mantenir el ritme del mercat. Els actors que van a la cua (Grècia, Irlanda, Portugal, Espanya, Itàlia, Bèlgica...) han de patir, perquè mantenir una posició forta implica no devaluar, no abaratir, no abaixar-se els pantalons... i això penalitza clarament un mercat de deute que es troba al límit i que té una taxa de morositat que fa posar els pèls de punta. Les accions de ZP no van encaminades a sortir de cap crisi, van encaminades a assegurar que Europa se’n ressenti el mínim possible (decretazo en versió europea...). La solució passa per gastar més i millor (evidentment, amb una política fiscal correcte en bonança ara seria més fàcil...), reduir la imposició a les empreses i, sobretot, devaluar la nostra pròpia moneda per fer més atractiu el país a les inversions estrangeres. Ens vàrem equivocar en el seu moment i ara, enlloc d’acceptar-ho i rectificar, pagarem la factura... i amb escreix.
Si us he convençut o no, això ja serà cosa vostra, el que si que m’agradaria és que ens quedéssim amb 2 grans idees, ja pensant de cara al futur perquè ara només les hem de veure venir i desitjar que no sigui massa greu:
enfoquem bé el punt de mira en cada circumstància, informem-nos, i aprenguem del passat;
pensem amb calma i bé on posar l’esforç, on donar la nostra confiança i on aixecar la nostra veu, sempre amb una perspectiva de llarg termini.Espanya fa molt temps que pensa en el curt termini: busca rèdits i aparca inversions, escriu portades i s’esborra dels papers, beneficia la cigala (no em malinterpreteu) i penalitza la formiga... i amb això senyors (i tots els altres) els catalans hi podem fer molt...

















